Fa molt de temps que penso en escriure una nova entrada al blog, de fet des de que vaig tornar de Washington l'any passat. Tenia pensat fer un escrit amb reflexions sobre el que havia viscut i el que la experiència de estar uns mesos a la NASA havien significat per mi. Ja que per mi ha sigut una experiència que m'ha marcat molt. Per diversos motius, per una banda pel que significava per mi poder estar a la NASA (tot un somni fet realitat quan ets una fanàtica de l'espai). Però sobretot per com m'havia sentit treballant en allà. Vaig estar allà només 4 mesos, on vaig començar un projecte nou ja que em van encarregar que mirés com estava el "state of the art" en modelització del SRP i mires de buscar una manera "diferent eficient i fidel" de modelar i estudiar aquest efecte en la trajectòria dels satèl·lits. On vaig fer el que vaig poder treballant en molts casos seguint la meva intuïció. Al final de l'estada, gent que treballa i que no et coneix massa, et feliciti amb un "good job" després de presentar els resultats, que et digui que pots tornar quan vulguis, mostri ganes de seguir col·laborant amb tu. Vulguis o no et puja molt i molt la moral. Et sents molt valorada a nivell professional i era una cosa que feia temps que trobava a faltar a nivell de feina. Se t'obra un mon de noves possibilitats i et venen ganes de seguir creient en la ciència i en que tens un lloc dins d'aquest mon (el mon científic vull dir).
Però la tornada a Barcelona, com molts de vosaltres ja sabeu, va ser una mica accidentada i la cosa no va sortir tal i com ho tenia al cap. Tenia esperances d'aconseguir la plaça de Lector a la UB, cosa que ho hagues fet tot més fàcil per seguir col·laborant amb la NASA. Tal i com jo ho veia, podria concentrar-me al docència en un sol semestre i l'altre tornar per seguir treballant amb ells i seguir aprenent dels experts en missions (ells porten la teoria a la practica i això és una cosa que em fascina). Ho veia tot molt fàcil i bonic. Però la vida sempre ens posa a prova, per seguir creixent i la plaça no va sortir. Coses del destí, segurament no era el moment o poder simplement aquell no és el meu lloc. Soc conscient de que era una possibilitat, que era un concurs public amb 13 candidats i que tot podia passar. Però pensava que per una vegada, jugar a casa aniria al meu favor, i lamentablement no va ser així. Van ser uns mesos durs on no tenia molt clar que fer, si seguir-me barallant per intentar trobar un lloc en el mon acadèmic o tirar pel dret i anar a l'empresa privada (la qual he intentat evitar molts anys). També vaig haver d'escriure al Dave Folta (el meu jefecillo aquí a la NASA) per dir-li que ara mateix no tenia diners per tornar a venir ja que m'havia quedat al carrer (no grant, no position, no money) i que no sabia quan podria tornar però que miraria de buscar alguna solució. Però com tot en aquest país, per poder-te beneficiar de beques per marxar fora has de estar dins d'alguna institució, grgrgr... Va ser ell (en Dave) qui em va proposar de tornar, de que miraria de veure com em podria contractar-me alguns mesos pq pogués seguir fent la feina que vaig estar fent l'any passat amb ells (després de tot no ho havia fet tant malament i les bones sensacions que havia tingut es veien reflectides).
Després de moltes negociacions per part seva, la idea era que al mes de Febrer ja pogués tornar a estar a la NASA altre cop, fent sumés amb ells durant un total de 10 mesos. La moral la tenia ben alta :) novament a la NASA i per 10 mesos, que més podia demanar. Però com en tots els meus viatges cap a Estats Units la cosa és va endarrerir uns mesets. I en coptes de set a mitjans de Febrer la meva incorporació va ser el 15 de Maig (ara farà just dos setmanes). Cosa que ha fet que m'hagi acomiadat de gent més de una vegada, jejeje. En algun moment tenia la sensació de que la meva situació era com estar a l'exercit, esperar a que em cridessin per formar files. Ja que la data d'incorporació s'anava movent mica en mica.
Però aquest mesos a Barcelona no han estat en va, ni me'ls he passat a casa esperant a vera quan em tocava fer les maletes marxar. Si que tenia moltes ganes de marxar, però veient com anava tot plegat, no vaig deixar que els canvis de data m'obsessionessin. Sabia que en algun moment o altre havia de marxar i mentre estava a Barcelona aprofitaria el temps el màxim per connectar amb mi, la ciutat i la gent que tenia la voltant.
Aquests últims mesos he fet molt de Ioga al Mandiram, era una clàssica de les classes de primera hora del matí. I també em vaig apuntar a fer algun que altre taller per aprofundir una mica més. Tots els professors/es a la seva manera, amb les seves paraules i les seqüencies matinals, m'han ajudat molt a calmar la ment i aprendre a deixar que la vida et sorprenguí, a seguir el teu camí sigui quin hagi de ser. Fluir. Si algun de vosaltres llegeix aquest blog, moltes gràcies per tot.
Per altra banda també em vaig apuntar a fer salvament esportiu, un nou esport aquàtic a la meva llista. Aquest any tocava deixar el Waterpolo, que tantes alegries i algun que altre maldecaps m'ha portat aquests últims 10 anys, però del qual he aprés molt i m'ha ajudat a créixer com a persona. Esport del qual m'emporto un munt d'amistats que espero seguir coincidint en el futur. Aquest 6 mesos que he estat entrenant amb la gent del Kallipolis, Unicornio Team, he descobert un nou esport i un munt de gent nova que m'ha fet sentir com a casa en cada entrenament. M'han ensenyant una nova manera de mourem per l'aigua i han aconseguint que m'apassionés per aquest esport. Gràcies a tots per fer-me sentir com una més, sou molt grans.
També he aprofitat per fer moltes activitats amb la família i els amics/gues (persones que apareix un dia per sorpresa i que és queden al teu costat tota la vida, o poder aniran anant i venint, però sempre per passar una bona estona). Primer de tot volia donar gràcies a la família, una incondicional a la meva vida, que sempre ha cregut en mi i en les meves possibilitats. Gràcies per estar sempre al meu costat i fer de cada trobada una gran festa de la qual no vull que s'acabi. També agrair als amics/gues (la St.Pol 2000 family, simba birres amb la squashi, waterpoleres, i d'altres amistats que et dona la vida) a tots gràcies per compartir moments únics aquests últims mesos. Me'ls emporto amb mi per quan us trobi a faltar a l'altre costat de l'atlàntic.
